Empordanesa nascuda el 64, bona anyada de vi sembla ser…
Començo aquest bloc com una activitat de la UOC i espero poder donar-li continuïtat. Vaig deixar els meus estudis de filologia anglogermànica per la meitat quan era molt jove i ara reprenc uns estudis similars, grau en Llengua i Literatura Catalana. Per què?
Per sadollar la meva set de coneixement, per exercitar la ment i per aprendre recursos per escriure un llibre. Soc molt de lletres, parlo cinc llengües i és excitant poder comunicar-me amb la majoria dels meus clients en el seu idioma.
Vaig néixer entre Figueres i Cadaqués en un poble de 1400 habitants, Palau-saverdera, del qual no me n’he allunyat excepte el parèntesi dels meus anys universitaris a la UB. Jo tinc un matriarcat: visc amb la meva mare, les meves filles (que ja comencen a agafar el vol) i la meva mascota. Tinc un hotelet petit aquí mateix i gaudeixo molt d’aquesta feina. Paral·lelament, construeixo peces de decoració amb fusta a la deriva i en general, crear del no-res em satisfà d’allò més.
Totes les assignatures m’interessen, tanmateix, tinc dificultats amb les que exigeixen memorització perquè tinc una ment que va per lliure, recorda el que vol i jo ja tinc una edat… Com més aprofundeixo en les assignatures, més m’adono del poc que sé i de totes les lectures que hauria de fer. Veurem…
M’agrada aquesta universitat i l'»obligació» de presentar activitats de manera regular. És ideal per les persones anàrquiques i obsessives 😉
En aquest últim mòdul, hem vist el panorama de la sociologia des dels anys trenta fins ara. Bàsicament, hem constatat com el funcionalisme de l’Escola de Chicago va acabar desapareixent i que durant els anys seixanta la investigació dels sociòlegs es va centrar en els sondejos d’opinió i estudis de mercat. En els últims anys han sorgit una diversitat tan gran de teories, que la sociologia no té en aquest moment un perfil massa precís. La societat ha anat canviant, i s’ha passat de la modernitat a la postmodernitat i en aquest nou paradigma, Horkheimer i Adorno s’han qüestionat sobre la cultura de masses com a oposat a l’alta cultura relacionada aquesta amb el gust “distingit”. Bourdieu, d’altra banda, creia que sota l’etiqueta d’alta cultura s’encobria la distinció de les classes dominants respecte a les dominades.
El que resulta pràctic per relacionar llengua, cultura i identitat en el context de la “postmodernitat” és recordar que gairebé qualsevol poble, grup, ètnia, religió, forma de vida, cultura, vol establir la seva pròpia identitat/diferència dins d’una cultura compartida i moderna. D’altra banda, Huyssens també dóna una mica d’esperança al mig del caos quan diu que el postmodernisme porta implícit una obertura a la diferència i a l’alteritat, i un eventual alliberador per molts moviments socials nous que no tenien qui els representés.
Els premoderns es preguntaven què era la bellesa, els moderns es pregunten què és l’art. Avui es poden plantejar ambdues qüestions, encara que potser no cal plantejar-se’n cap. Jean-François Lyotard
El nou paradigma de la immigració
El marc demogràfic i sociolingüístic s’ha transformat substancialment en els últims anys. Fins i tot, la paraula immigració, que fa vint anys l’aplicàvem als castellans que venien de fora de Catalunya, ara fa referència als treballadors estrangers. És important destacar com diu Marí (2007:3) que “la integració no es pot entendre com un procés unidireccional, en què els nouvinguts serien els únics que s’haurien d’adaptar a la societat receptora. Hem d’entendre que es tracta d’un procés d’adaptació recíproc, i que els nouvinguts, s’adaptin a la llengua i els usos de la societat receptora”. D’altra banda, molts menystenim els que diuen ser racistes sense embuts i que ignoren la realitat més tossuda. Els canvis que comporta la immigració vingui d’on vingui són per quedar-se. Cal fer una gestió satisfactòria de la diversitat realitzant una correcta integració laboral, social, política, cultural i lingüística. Però això ja són figues d’un altre paner.
Crisi dels individus sobrecarregats de problemes, la solució de les quals no es troben en les institucions, ni civils, ni jurídiques ni religioses.
Alain Touraine
En el text d’Andújar, reivindica les seves arrels i ens recorda que les identitats individuals poden ser diverses i no són tan importants com els diners que tens o la classe social a la qual pertanys. Els edificis que mostra són els barris on anaven a parar els que venien de regions d’Espanya els anys setanta, que segurament ara estaran ocupats per persones estrangeres, els nous immigrants. Quan la policia preguntava a Andújar al centre de Barcelona què feia allà, ell representava una alteritat. L’alteritat es pot basar en diversos aspectes. Ara la policia demana els papers a una altra alteritat: un individu amb un color de pell diferent de la del policia. La novel·la “Paseos con mi madre”, podria està impregnada de recriminacions, tanmateix, la manera poètica d’escriure matisa tots aquests aspectes més foscos de la perifèria barcelonina:
“La Sagrada Família no formaba parte de nuestra família” (2011:20)
“Rosendo escribe más para la guitarra que para el cantante; pisa los adjetivos, los adverbios […] (2011:23)
[…] voy a mirarle a los ojos al madero […]reconociéndonos como se reconoce a la gente que proviene de infiernos diferentes.”
D’altra banda, el text de Puntí exposa la confrontació entre els nens de les dues comunitats, així com els estereotips dels catalans d’origen entorn dels castellans.
“Ens els imaginàvem com a la pantalla: camisa espitregada, una cadena d’or al coll i les ungles brutes” (2011:35)
Així doncs, l’escriptor mostra una immigració espanyola que ara es repeteix amb la nova immigració vinguda de “més” enfora. Segons Puntí “la por al desconegut i la sensació d’invasió són les mateixes ara que abans”. L’alteritat tampoc s’ha esvaït.
Quant al text autobiogràfic d’El Hachmi, en el que narra en profunditat la seva experiència com a immigrant, la qüestió de la identitat i el seu procés d’arrelament a Catalunya, la llengua, la religió, les dones, el sentiment de pèrdua del seu país natal i la relació amb la cultura catalana. Quan la protagonista s’adona que no és viable anar ni tornar al Marroc, busca integrar-se en la nova societat:
“S’havia acabat viure pensant només en el demà i en el passat alhora” (2004:190)
Es pot observar en les següents línies com l’escriptora exposa els conceptes d’alteritat i globalització. L’evolució que fa, encara que en aquell moment se sent confusa perquè creu que ha de triar entre una identitat o l’altre, tanmateix, és un conflicte que al final del relat gràcies a la lectura dels “Set dols migratoris” es resol.
[…] aquell viatge que en realitat era l’últim viatge sent encara els que érem, els que no tornaríem a ser mai més. (2004:191)
Conclusió
Una de les conclusions a què podem arribar després de llegir els textos proposats és que la identitat genera un sentiment (imaginari) de pertànyer a un grup o diversos, però si tenim la sort d’obrir la ment, veurem que hi ha moltes identitats i que no cal renunciar-ne a cap.
Tal com diu Edward Said “Avui ningú no és només una cosa. Etiquetes com índia, dona o musulmana són només punts de partida i sembla que no hi ha cap altra raó que la por i els prejudicis per a mantenir-ho. Per descomptat, que hi ha aspectes en la societat que canvien molt gradualment, no obstant això, és innegable que les formes de pensament i la funció de la política del passat ja no serveixen per a la nostra contemporaneïtat. D’igual manera i tal ho explica Touraine, l’anàlisi del nou paradigma ja no es basa en la societat, sinó en els actors socials. Malgrat tot, en aquesta nova modernitat els actors han d’entrar en moviment i transformar el món. Transformar el món, transformar la societat, transformar la nostra miopia, ja que la globalització és imparable, la ignorància dels nostres polítics en aspectes claus de la nostra supervivència és nefasta, i també, per què no, la nostra mirada cap a nosaltres mateixos, a vegades, pot arribar a ser insuportable, per tot el que no hem fet.
I segons Touraine: “El final de un mundo no es el final del mundo. El cambio de un paradigma a otro, de un lenguaje social a un lenguaje cultural. El paradigma valora tanto la libertad como la alienación, tanto los derechos humanos como la obsesión por el dinero, poder e identidad.
Conferència celebrada el 15 de març de 2006, en el marc de les jornades «Visions creuades, visions de canvi. Ciutats i regions d’Europa», que van tenir lloc al CCCB el 15 i el 16 de març de 2006. Què és la «postmodernitat» un quart de segle més tard Agnes Heller.
El Hachmi, Najat (2004) Jo també sóc catalana. Columna: Barcelona. [pàg. 187-195]
Harvey, D. (1998 [1990]) La condición de la posmodernidad. Investigación sobre los orígenes del cambio cultural. Amorrortu Editores: Buenos Aires: pp. 25-84 (capítols “Modernidad y modernismo” i “Posmodernismo”).
Marí, I. Immigració, inclusió social i integració lingüística. Universitat Oberta de Catalunya, IEC Un nou marc, un nou enfocament. Recuperat de https://fundacioemilidarder.cat/documentos/D_31.pdf recuperat el 15 maig 2021
Mòdul 5 de l’assignatura: “El pensament sociològic (II). Els contemporanis”.
Mòdul 6 de l’assignatura: “La sociologia com a pràctica i com a saber».
Bienvenidos a mi Folio personal. Esta entrada se ha generado automáticamente, y sirve para explicar la plataforma académica de portafolios.
Folio es una plataforma académica, desarrollada por la UOC y basada en WordPress para permitir a la comunidad académica interactuar de forma rica y abierta. Permite presentar trabajos en el aula, al profesorado, a la comunidad o en abierto.
Es probable que en este espacio haya contenidos que no sean visibles si no formas parte de la comunidad académica hasta que no entres en el Campus accediendo a Folio.
Si se trata de tu espacio personal, puedes entrar para comenzar a editarlo!
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.